Història de la llengua

Història de la llengua fins a principis del segle XX.

Ampliació de sociolingüística

Aquests apunts estaran penjats només uns dies al blog.

Monolingüisme, bilingüisme i plurilingüisme

Les comunitats lingüístiques viuen en contacte directe, no aïllades. El coneixement d’altres llengües possibilita la intercomunicació dels pobles. Conèixer una llengua diferent de la pròpia és un fet relativament normal. S’ha de tenir en compte que al món hi ha més de 6.000 llengües i menys de 200 estats. Un incís: els estats també apareixen i desapareixen. Per tant, el més normal és que dins d’un mateix estat convisquin diverses llengües. El monolingüisme estatal és una situació rara. Sovint s’explica que a Europa només Islàndia, Albània o Portugal disposen d’una sola comunitat lingüística. En el cas de Portugal seria dubtós, perquè té zones de parla lleonesa. En canvi a Papua-Nova Guinea es parlen més de 800 llengües. A Espanya, el 40% de la població viu en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials.

No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia, Espanya fins no fa gaire temps... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...

En una comunitat on conviuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüisme per part dels que parlen una llengua (de menys prestigi o protecció legal) i de monolingüisme per part dels que parlen l’altra (l’oficial, la de prestigi, la de més cobertura legal...). El concepte de monolingüisme militant que empra algun sociolingüista es refereix al fet que alguns parlants es neguen a aprendre una segona llengua perquè consideren que amb la seua no només en tenen prou, sinó que se’ls ha de garantir el dret a tenir-ne prou. D’aquesta manera arriben a exigir a altres parlants que aprenguin la seua llengua però ells no n’aprenen cap.

El bilingüisme

En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el nombre de llengües que domini. De totes formes podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.

A- Bilingüisme individual: relacionat amb el poliglotisme. Una persona parla dues llengües (encara que en pot parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:

Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).

Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.

Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.

Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants).
 

B- Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals.

El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per a cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l'espai de l'altra. Una d’elles desapareixerà.

Diferents sociolingüistes, com Aracil i Ninyoles, han denunciat el mite del bilingüisme. Es refereixen al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingües. És curiós d’assenyalar com molts defensors d’aquest bilingüisme són monolingües. Defensen que la situació de bilingüisme és perfecta, que no hi ha problemes, que en tot cas seria un problema "obligar" a tothom a conèixer la llengua en situació de minorització. Neguen l’existència del conflicte afirmant que "tot va bé" quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en recessió, en procés de substitució. Els defensors del bilingüisme s’anomenen bilingüistes, i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic (que condueix a la desaparició de la llengua pròpia).

C- Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És del cas de Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi ha unes petites regions de parla alemanya. (És curiós comprovar com fins i tot dins l’exèrcit hi ha una secció de parla francesa i una de parla holandesa). Al País Valencià ha existit un bilingüisme territorial històric: la zona de l’interior (més pobra i amb poca població) fou repoblada principalment per aragonesos i sempre ha estat de llengua castellana. També a Suïssa n'hi ha: cada cantó té una llengua pròpia (alemany, francès, italià i romanx o retoromànic, aquest en una situació d’inferioritat oficial).

En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.

 

La diglòssia

El primer a definir diglòssia fou A. Ferguson (1959): "[...] situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària". Aquesta definició només afecta l’ús d’una única llengua i les seves variants. En aquest cas parlaríem de diglòssia interna.

Anys més tard, Joshua Fishman l’aplica al diferent ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística. Una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa). En aquest cas parlem de diglòssia externa, per diferenciar-la de la interna.

Fishman nega l’existència de societats bilingües: parla de bilingüisme com a fet individual i de diglòssia quan el bilingüisme afecta tota una comunitat lingüística. Hi ha quatre tipus de situació:

a.- Diglòssia i bilingüisme: en una societat, els membres saben expressar-se en dues llengües i les empren en funcions diferents. Per exemple a Paraguai: la llengua A és el castellà i la B el guaraní.

b.- Diglòssia sense bilingüisme: dins d’una societat una classe social introdueix una llengua que només coneixen els individus d’aquest grup. Per exemple, a Rússia abans de la 1a guerra mundial: l’aristocràcia parlava francès, però la resta del poble només rus.

c.- Bilingüisme sense diglòssia: quan en una societat els individus aprenen una segona llengua per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.

d.- Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants, els islandesos, els portuguesos...)

Als Països Catalans va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia externa). Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.

Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes. El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya, un poc a les Illes Balears. Al País Valencià la situació és especialment greu. Un problema afegit al català és que s’ha intentat convèncer els seus parlants que tenen una segona llengua pròpia: el castellà. Aquesta situació perpetua el problema de conflicte lingüístic.

El conflicte lingüístic i la substitució lingüística

Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (ço és, substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.

Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes.

1a.- Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.

2a.- Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:

1.- Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.

2.- Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.

3.- Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.

4.- Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B. 

3a.- Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

 

Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit. Exemples: els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua; els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat; els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...).
 

No obstant això, de vegades es produeix una reacció per part dels parlants i s’intenta evitar la desaparició de la llengua pròpia. Es tracta del procés la normalització lingüística.

La normalització lingüística: política lingüística i planificació lingüística. La contraplanificació. Exemples.

La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. 

La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:

-Augmentar el nombre de parlants.

-Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.

-Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.

-Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.

Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.

La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.

Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...

Aquest procés inclou dos aspectes inseparables: 1- La normativització (codificació de la llengua) i 2- la intervenció sociopolítica, la política lingüística.

La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.

a.- Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupi.

i b.- Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de substitució.

La planificació lingüística són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’ací es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua.

Un govern pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seua societat. Llavors parlem de contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta llengua. 

Cal tenir en compte que una política lingüística no serà efectiva si no hi ha una resposta positiva, un suport de la societat, que és la que al cap i a la fi cal transformar. En la mesura que la societat manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir o no l’èxit de la política lingüística.
 
 

Models i exemples de política lingüística

Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.

El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.

El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.

Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració, en mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...
Exemples

(Cal tenir en compte que depenen de legislacions, i que per tant poden variar segons la ideologia o voluntat dels poders polítics del moment).

A Bélgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).

A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.

A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.

La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...

Un clar exemple de contraplanificació tenim el de l’actual govern de la Generalitat Valenciana, que actua negant la unitat de la llengua, suprimint convalidacions de titulacions de català, dificultant la tasca d’organitzacions culturals en defensa de la llengua, no promocionant l’ús públic del català, omplint de continguts en castellà la televisió pública, etc. I a més, curiosament, es proclamen defensors del bilingüisme. Segons enquestes de l’any 2004, en deu anys s’ha passat d’un 60% de valencianoparlants a un 50%.

Històries de Catalunya: La llengua

Històries de Catalunya: La llengua

Tres vídeos sobre moments històrics significatius d'història de la llengua catalana, inclosos en el programa televisiu de Tv3 Històries de Catalunya.

Enllaç al vídeo.

Activitats sobre la visió del vídeo:

1a part: el segle IX

1. Conquerir implica repoblar una terra. Amb quin procediment se sol fer?
2. Quin és el possible origen del mot català?
3. Els pagesos què parlaven?
4. Diumenge van a missa, en quina llengua es fa?
5. Fraires cars què significa?
6. Les homilies d'Organyà què contenen?
7. A Cuixà, al segle X, on hi havia una ermita ara hi ha un monestir, què hi fan, què descobreixen?
8. Guifré el Pelós què fa?
9. Què explica la llegenda de les 4 barres?

2a part: intent fer desaparèixer la llengua

1. Guerra de Successió: quins pretendents s'enfronten?
2. La penetració de la llengua castellana. Les llibreries. Els llibres eren en quina llengua?
3. Es publica un pamflet a la llibreria Figueró. En quina llengua, per què?
4. 1716. Després de la guerra quin document important s'imprimeix i què implica?
5. Felip V i l'educació. 1780 es demana l'ús del castellà en els àmbits cultes. Quins arguments es donen?
6. 1857 la llei Moyano en què consisteix?
7. 1902 Jocs Florals de Barcelona es traslladen al Rosselló gràcies al bisbe de Perpinyà. Per què?

3a part: Alcover i la calaixera.

1. Què són les eixides filològiques?
2. Què és la calaixera?
3. (26:16-29:28) Regió Emília Romana: amb quin altre procés històric relacionen la recuperació de la llengua d'un país?
4. Què és el diccionari Català-Valencià-Balear, conegut com, l'Alcover-Moll?
5. Calia posar “ordre” per recuperar la llengua a principis de segle XX, normalitzar-la. Com s'aconsegueix?

Continguts 1a avaluació

Literatura dels segles XVI a XVIII

Enllaços on podeu trobar informació bàsica sobre aquest tema. Semblen treballs fets per alumnes, però estan bé:

a.- http://www.slideshare.net/nvs/literatua-segles-xvi-xvii-xviii-presentation

b. - http://www.slideshare.net/martag2/literatura-catalana-dels-segles-xvi-xvii-i-xviii-presentation-770922

El nostre lipdub per la llengua catalana

El gènere teatral

Enllaç: http://104literaturacatala.foroactivo.com/t16-el-genere-teatral

1. Caraterització

És el gènere al qual pertanyen totes les obres l'objecte de les quals consisteix a representar una acció sobre l'escena. Presenta unes característiques que el distingeixen dels altres gèneres:

• l'obra no és escrita per ser llegida, sinó per ser representada;
  
• el receptor no és una sola persona, sinó un grup, el públic;
  
• el canal no és el llibre, sinó l'espai escènic;
  
• sovint no compta amb la caracterització directa dels personatges, sinó que es presenten a mesura que avança l'obra (caracterització indirecta),
  
• hi apareixen signes lingüístics i no lingüístics (propis del llenguatge no verbal)
  
• no hi ha narrador; el punt de vista queda diluït en els personatges.

2. El text teatral

Una obra de teatre està formada per diversos tipus de text: el text escènic, el text acotat i el text principal.

• El text escènic va adreçat al director de l'obra i consisteix a la descripció de com cal desenvolupar l'espectacle. Inclou informació sobre el codi gestual o tonal que mai apareix publicada en el text principal. No totes les obres disposen de text escènic.
  
• El text acotat és aquella part del text escrit que apareix entre parèntesis o en cursiva i que és una anotació explicativa al marge d'una obra teatral, per explicar la disposició, els gestos i la manera d'actuar dels personatges. Hi ha diversos tipus d'acotacions:
  
• les acotacions d'acció són indicacions sobre allò que fa el personatge (seure, entrar, sortir...)
  
• les acotacions de caracterització són indicacions sobre les característiques d'un personatge determinat: simpàtic, cruel...
  
• les acotacions de to indiquen la manera com parla un personatge: cridant, rient, amb ràbia...
  
• El text principal és el text que forma part de la representació. És tot allò que forma part de la parla dels actors: diàlegs, monòlegs...
  

3. L'estructura

El text teatral acostuma a organitzar-se en actes: cadascuna de les parts en què es divideix una obra teatral, separada de les altres per un interval –marcat normalment per la baixada del teló–. Tot i que el nombre d'actes pot variar, tradicionalment les obres estan formades per tres actes, corresponents al plantejament, el nus i el desenllaç. Al final del plantejament es presenta el conflicte, al final del nus apareix el clímax o moment de màxima tensió, i en el desenllaç es resol el conflicte, amb un final feliç o no.

Les escenes són les seqüències de la trama que integren un acte, estan marcades per l'acció, pel temps, per l'entrada i sortida dels personatges. El nombre d'escenes en cada acte és divers, però no acostumen a ser més de deu.

El quadre és la subdivisió temàtica d'un acte, assenyalada per un canvi en el decorat.

4. El discurs teatral

El diàleg és la forma més estesa del discurs teatral. Quan s'analitzen els diàlegs, cal tenir present la situació dels interlocutors (igualtat, inferioritat...), la forma d'actuar (dialècticament, si es repliquen complementàriament, expositivament i interrogativament), i la relació amb l'acció (si la matisa, la posa en moviment...).

En molts casos, el diàleg es trenca per la llarga intervenció d'un dels personatges; en aquest cas podem parlar de monòleg: discurs no adreçat directament a un interlocutor. És un diàleg interioritzat en què un mateix és alhora l'emissor i el receptor.

També existeix el soliloqui (un personatge es parla a ell mateix i sense testimonis) i l'apart (quan es fa participant o còmplice al públic de la història, sense que se n'esperi resposta.

5. L'espai

L'espai escènic és l'espai que percep el públic durant la representació. Varia segons la concepció de l'obra.

L'escenografia és el conjunt d'elements que s'afegeixen a l'espai escènic per reduir un determinat ambient o clima. Inclou els elements decoratius, el mobiliari, la il·luminació i l'atrezzo, que és el conjunt d'accessoris que complementen la caracterització dels actors i d'objectes que es fan servir durant la representació.

l'escenari és la part del teatre on es col·loca el decorat i on es desenvolupa majoritàriament l'acció dramàtica.

La tramoia és el conjunt de mitjans mecànics emprats per fer les transformacions escèniques, canvis de decoració, efectes especials... En el teatre tradicional el teló, s'apuja i s'abaixa marcant l'inici i l'acabament dels actes.

6. Gèneres i subgèneres dramàtics.

6.1 Tragèdia

La tragèdia és un gènere clàssic nascut a Grècia. Els seus personatges , pertanyents a les divinitats o la noblesa, han de lluitar contra un destí inevitable. El final és sempre tràgic i el llenguatge és culte.

És el gènere més estretament vinculat al món grec. A l'Edat Mitjana la tragèdia pràcticament va desaparèixer, però s'activà novament a partir del s. XVI. En els temps contemporanis la tragèdia ha sofert una transformació molt profundes i, de vegades, es confon amb el drama, es fa tragèdia col·lectiva o s'enfronta l'heroi amb l'absurd.

6.2 Comèdia

Presenta personatges de la realitat, que viuen conflictes quotidians i prosaics, situacions imprevistes, obstacles que dificulten la realització d'una acció en la qual els personatges es mostren ridículs, ignorants, però que té un final feliç, on es recupera l'ordre de totes les coses i de totes els valors criticats. La comèdia pretén provocar el riure de l'espectador. Els personatges solen ser simplificacions arquetípiques, que encarnen un defecte o un valor que no quadra amb l'esquema vigent.

6.3 Tragicomèdia

Gènere dramàtic que comparteix elements de la tragèdia i de la comèdia. Va ser conreada sobretot a Roma. Shakespeare i Lope de Vega l'adopten com a eina per renovar els gèneres dramàtics. Té una sèrie de característiques constants:

• els personatges pertanyen tant a capes populars com aristocràtiques,
  
• l'acció, seriosa o dramàtica, no acaba en catàstrofe,
  
• l'estil no és unitari: el llenguatge elevat, propi de la tragèdia, contrasta amb el llenguatge col·loquial quotidià, típic de comèdia.
  

6.4 Drama

Gènere teatral modern, per oposició als clàssics de la comèdia i la tragèdia. Planteja, com la tragèdia, un conflicte, situat, en aquest cas, en el pla de la realitat i dels homes, de les forces mesurables. L'heroi dramàtic és un heroi inconscient que ha de lluitar contra quelcom que no preveu. L'enfrontament es dóna entre l'home individual i la societat. Es presenta com una síntesi entre elements de la comèdia i de la tragèdia. El patetisme tràgic és barrejat amb elements realistes, còmics, irònics i absurds. El drama planteja sempre un final tràgic, on no és possible la reconciliació: suïcidi, mort...

6.5 Altres gèneres dramàtics:

• Acte sacramental: Peça dramàtica de caràcter al·legòric en un acte. Inspirades en les Escriptures o en les vides de sants i destinades a ser representades en la festa del Corpus Christi a les places públiques.
  
• Misteri: d'origen medieval, proposa en una successió de quadres, una representació dels misteris de la fe cristiana (Nadal, passió, assumpció...)
  
• Mim: rebutja l'ús de la paraula i se centra només en la gestualitat.
  
• Òpera: gènere creat a Itàlia al segle XVII, totalment cantat, de tema generalment tràgic, inspirat en la mitologia o en la llegenda. La seva modalitat còmica s'anomena òpera bufa.
  
• Sainet: gènere dramàtic d'entreteniment, de caràcter còmic, caricaturesc, d'extensió breu i d'ambient i personatges populars. Posseeix unes característiques temàtiques força constants: reprodueix situacions quotidianes a través de tipus assenyalats per un tret desmesurat (gasiveria, autoritarisme...), portat fins a extrems ridículs; i exalça les virtuts de la vida quotidiana (amor, lleialtat...)
  
• Entremès: peça teatral breu, amb un llenguatge planer, caricaturesc, destinada a un públic poc exigent. Normalment es representava en un descans de la comèdia.
  

Actualitat sociolingüística

Un article de Joan Lladonet sobre la política lingüística del nou Govern.

Joan Lluís Marfany critica els conceptes de Decadència i Renaixença

Introducció a la Renaixença

Vídeo sobre la Renaixença i el Romanticisme

Bèlgica a partir del documental 30 minuts de TV3

Vegeu els vídeos i contesteu les preguntes de més avall.



Qüestions:

1- Què passa a les reunions de l'ajuntament de Kraainem? Quin és el problema?

2- Com fomenten l'aprenentatge del neerlandès en relació a l'habitatge?

3- Per què la dona que ha tingut problemes per comprar la casa té ara problemes per aprendre neerlandès?



Podeu veure només des del minut 5.

4- Què diu la dona del vídeo que no comparteixen?

5- La família flamenca. Què diu la xiqueta de la televisió en francès? Entén el francès?

6- Com són els mitjans de comunicació?

7- Quina llengua es va imposar en l'inici de la creació de l'estat belga? Quina situació econòmica hi havia llavors i quina hi ha ara?

8- Què passa a Brussel·les?

Mapa de les llengües del món

Mapa elaborat per Linguamón.

Esquema tema sociolingüística

Sociolingüística

1 Introducció. Conceptes bàsics (p. 40):

• ús lingüístic, àmbits d'ús i normes d'ús
• comunitat lingüística i consciència lingüística
• lleialtat lingüística i autoodi
• interposició lingüística i interferència

2 El contacte de llengües. Causes. (p. 241)

3 El bilingüisme. Tipus. (p. 242 i ampliat amb apunts)

4 El mite del bilingüisme. (p. 244)

5 La diglòssia (p. 245)

6 El conflicte lingüístic. (p. 247)

• La substitució lingüística (llengües minoritàries i minoritzades).

• La normalització lingüística.

7 La planificació lingüística. Models. (p. 291)

• monolingüisme com a objectiu
• protecció de minories
• Espanya
• federalisme
• bilingüisme institucional

8 Casos especials de planificació i recuperació lingüística (p. 291)

9 Les llengües a Espanya i estatus jurídic. (p. 338)

10 El català avui. (p. 379)

• Àmbits d'ús
• Marc legal
• Coneixement de la llengua.

11.- Les llengües en el món (fotocopiat).

Comentari de text sociolingüístic.

El comentari de text queda anul·lat, és massa dur, violent, real. Ho deixem per a futures generacions. (Per cert, jo també tinc eixe defecte, sóc de Torrent!).

Guia del comentari de texts

Guia bàsica del comentari de texts. Amb informació del que cal fer i el que no és recomanable. Pensada per a la prova de selectivitat de la UIB.

Tipologia textual

Esquema de tipologies textuals.

Josep Pla i Menorca

Enllaç a un fragment del capítol "L'illa de Menorca" de Les illes, O.C. XV.
Hi explica l'estada a Fornells.

L'existencialisme

Enllaç a apunts sobre l'existencialisme.

Apunts de Mercè Rodoreda i La plaça del Diamant

Descarregueu-vos els apunts de Mercè Rodoreda i La plaça del Diamant.

Reportatge sobre Josep Pla emès a La 2 pel 30è aniversari de la seua mort.

Heu d'anar a la web de RTVE clicant ací damunt mateix.

"Els amants" per Ovidi Montllor

Poesia realista social

"Els amants"  Vicent Andrés Estellés

"No hi havia a València dos amants com nosaltres.

Feroçment ens amàvem del matí a la nit.

Tot ho recorde mentre vas estenent la roba.

Han passat anys, molt anys; han passat moltes coses.

De sobte encara em pren aquell vent o l'amor

i rodolem per terra entre abraços i besos.

No comprenem l'amor com un costum amable,

com un costum pacífic de compliment i teles

(i que ens perdone el cast senyor López-Picó).

Es desperta, de sobte, com un vell huracà,

i ens tomba en terra els dos, ens ajunta, ens empeny.

Jo desitjava, a voltes, un amor educat

i en marxa el tocadiscos, negligentment besant-te,

ara un muscle i després el peço d'una orella.

El nostre amor és un amor brusc i salvatge

i tenim l'enyorança amarga de la terra,

d'anar a rebolcons entre besos i arraps.

Què voleu que hi faça!Elemental, ja ho sé.

Ignorem el Petrarca i ignorem moltes coses.

Les Estances de Riba i les Rimas de Bécquer.

Després, tombats en terra de qualsevol manera,

comprenem que som bàrbars, i que això no deu ser,

que no estem en l'edat, i tot això i allò.

No hi havia a València dos amants com nosaltres,

car d'amants com nosaltres en són parits ben pocs."

...........................................

"L'Elionor"  Miquel Martí i Pol


L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-. 

Marc legal de la llengua catalana

Ací teniu un enllaç al blog d'una professora de Llengua on explica el marc legal del català a tots els territoris administratius on es parla:
Es tracta del blog Xarxa de plomes de Joana Maria Sastre Vanrell.

Literatura catalana a les Illes Balears

Sembla que havia deixat de funcionar, però ací la tenim de nou. Una web amb informació sobre la literatura catalana des d'una perspectiva de les Illes Balears.
Es diu Hudà!

Informació selectivitat 2012

En aquest enllaç trobareu la informació que ens ha enviat el coordinador de la prova de selectivitat.
I en aquest podeu veure els exàmens dels cursos passats.

El diccionari Català-Valencià-Balear

Podeu consultar en Internet el Diccionari Català-Valencià-Balear d'Antoni Maria Alcover. Feu la prova de cercar llinatges com Al·lès, Riudavets, Majancoses; o paraules dialectals com xoc (la 2a entrada).

La vella, de Caterina Albert

La vella,de Víctor Català - Caterina Albert

Roger Mas i Jacint Verdaguer

La versió musicada del poema de Verdaguer que comentàrem l'altre dia.

Tres versions de Terra baixa

Podeu veure a continuació tres versions de Terra baixa.

1a: Fa dos o tres anys, si no vaig errat, es va representar una nova Terra baixa al teatre Romea. L'interessant d'aquesta versió fou la modernització dels referents, dels temes. Canvia el pastor ingenu per l'immigrant sense papers, el molí per un bar...

2a: També sabeu que se'n feren tres òperes. Ací en teniu un fragment:

3a: I per últim, la pel·lícula de Leni Riefenstahl, ambientada a Andalusia (però rodada als Alps). Un estudiós de l'obra em digué que els extres eren presoners de camps de concentració nazis. Així comença:

Llista lectures extra

Si voleu sumar i seguir, ja sabeu el que heu de fer.
Ací teniu la llista de Carles.

Apunts Terra baixa

Descarregueu ací els apunts sobre Terra baixa.