Monolingüisme,
bilingüisme i plurilingüisme
Les
comunitats lingüístiques viuen en contacte directe, no aïllades.
El coneixement d’altres llengües possibilita la intercomunicació
dels pobles. Conèixer una llengua diferent de la pròpia és un fet
relativament normal. S’ha de tenir en compte que al món
hi ha més de 6.000 llengües i menys de 200 estats. Un
incís: els estats també apareixen i desapareixen. Per tant, el més
normal és que dins d’un mateix estat convisquin diverses llengües.
El monolingüisme estatal és una situació rara. Sovint s’explica
que a Europa només Islàndia, Albània o Portugal disposen d’una
sola comunitat lingüística. En el cas de Portugal seria dubtós,
perquè té zones de parla lleonesa. En canvi a Papua-Nova Guinea es
parlen més de 800 llengües. A Espanya, el 40% de la població viu
en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials.
No
hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una
sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc,
Austràlia, Espanya fins no fa gaire temps... Aquests estats apliquen
una política de negació o menyspreu de les altres cultures i
llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una
sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una
sola història...
En
una comunitat on conviuen dues o més llengües, sovint es produeix
una situació de bilingüisme per part dels que parlen una llengua
(de menys prestigi o protecció legal) i de monolingüisme per part
dels que parlen l’altra (l’oficial, la de prestigi, la de més
cobertura legal...). El concepte de
monolingüisme militant que empra algun sociolingüista es refereix
al fet que alguns parlants es neguen a aprendre una segona llengua
perquè consideren que amb la seua no només en tenen prou, sinó que
se’ls ha de garantir el dret a tenir-ne prou. D’aquesta manera
arriben a exigir a altres parlants que aprenguin la seua llengua però
ells no n’aprenen cap.
El
bilingüisme
En
principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha
utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució
lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els
individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el
nombre de llengües que domini. De totes formes podem parlar de
diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.
A-
Bilingüisme individual: relacionat amb
el poliglotisme. Una persona parla dues llengües (encara que en pot
parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:
Bilingüisme
passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però
una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües
(actiu).
Bilingüisme
simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual
les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.
Bilingüisme
instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o
econòmiques.
Bilingüisme
integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou
grup (els immigrants).
B-
Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme
individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és
normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és
tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi
bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de
guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o
socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els
parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una
segona mateixa llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme
unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no
aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua
s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa
els àmbits d’ús més formals.
El
bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja
que per a cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe
manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues
llengües és innecessària: una llengua està ocupant l'espai de
l'altra. Una d’elles desapareixerà.
Diferents
sociolingüistes, com Aracil i Ninyoles, han denunciat el mite
del bilingüisme. Es refereixen al fet
que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats
intrínsecament bilingües. És curiós d’assenyalar com molts
defensors d’aquest bilingüisme són monolingües. Defensen que la
situació de bilingüisme és perfecta, que no hi ha problemes, que
en tot cas seria un problema "obligar" a tothom a
conèixer la llengua en situació de minorització. Neguen
l’existència del conflicte afirmant que "tot va bé"
quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en recessió,
en procés de substitució. Els defensors del bilingüisme s’anomenen
bilingüistes,
i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir
el conflicte lingüístic (que condueix a la desaparició de la
llengua pròpia).
C-
Bilingüisme territorial: es dóna quan
en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents
comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola
llengua pròpia. És del cas de Bèlgica: el nord parla holandès i
el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi ha unes
petites regions de parla alemanya. (És
curiós comprovar com fins i tot dins l’exèrcit hi ha una secció
de parla francesa i una de parla holandesa).
Al País Valencià ha existit un bilingüisme territorial històric:
la zona de l’interior (més pobra i amb poca població) fou
repoblada principalment per aragonesos i sempre ha estat de llengua
castellana. També a Suïssa n'hi ha: cada cantó té una llengua
pròpia (alemany, francès, italià i romanx o retoromànic, aquest
en una situació d’inferioritat oficial).
En
conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb
correcció si ens referim a persones concretes. Si ens
referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de
conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.
La diglòssia
El
primer a definir diglòssia fou A. Ferguson (1959): "[...]
situació lingüística relativament estable en què, a més dels
dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt
divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola,
però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària".
Aquesta definició només afecta l’ús d’una única llengua i les
seves variants. En aquest cas parlaríem de diglòssia
interna.
Anys
més tard, Joshua Fishman l’aplica al diferent ús de les llengües
en una mateixa comunitat lingüística. Una llengua és emprada per a
funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi
anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’empra
en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa). En aquest
cas parlem de diglòssia externa,
per diferenciar-la de la interna.
Fishman
nega l’existència de societats bilingües: parla de bilingüisme
com a fet individual i de diglòssia quan el bilingüisme afecta tota
una comunitat lingüística. Hi ha quatre tipus de situació:
a.-
Diglòssia i bilingüisme: en una societat, els membres saben
expressar-se en dues llengües i les empren en funcions diferents.
Per exemple a Paraguai: la llengua A és el castellà i la B el
guaraní.
b.-
Diglòssia sense bilingüisme: dins d’una societat una classe
social introdueix una llengua que només coneixen els individus
d’aquest grup. Per exemple, a Rússia abans de la 1a guerra
mundial: l’aristocràcia parlava francès, però la resta del poble
només rus.
c.-
Bilingüisme sense diglòssia: quan en una societat els individus
aprenen una segona llengua per pròpia voluntat. No incideix en els
usos lingüístics de la llengua pròpia.
d.-
Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats
monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants, els
islandesos, els portuguesos...)
Als
Països Catalans va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el
concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia externa). Des de
llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat
lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.
Però
el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes. El
català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica,
però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua
de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya,
un poc a les Illes Balears. Al País Valencià la situació és
especialment greu. Un problema afegit al català és que s’ha
intentat convèncer els seus parlants que tenen una segona llengua
pròpia: el castellà. Aquesta situació perpetua el problema de
conflicte lingüístic.
El conflicte lingüístic i la
substitució lingüística
Existeix
un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina
una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre
ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos
àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i
inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els
àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una
vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la
llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (ço és,
substitució lingüística) o bé el procés contrari: la
normalització lingüística.
Allò
més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa
en un procés amb diverses etapes.
1a.-
Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes
altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a
adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions
formals en detriment de la llengua pròpia.
2a.-
Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es
va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la
llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota
la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:
1.-
Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu
origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
2.- Mitificació del bilingüisme:
es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de
les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els
seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.
3.- Creació dels prejudicis
lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica
manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i
difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap
cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari,
de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò
diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una
llengua.
4.-
Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut
llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que
hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de
bilingües en llengua B.
3a.-
Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó
absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.
Un
fenomen paral·lel a la substitució lingüística és el de la
interposició
o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant interfereix
les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta
del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit. Exemples: els
parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua;
els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la
llengua pròpia de la comunitat; els préstecs lèxics d’una
tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent
diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...).
No
obstant això, de vegades es produeix una reacció per part dels
parlants i s’intenta evitar la desaparició de la llengua pròpia.
Es tracta del procés la normalització lingüística.
La normalització lingüística:
política lingüística i planificació lingüística. La
contraplanificació. Exemples.
La
normalització lingüística és
un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de
cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits
d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar
contra la seva desaparició.
La
normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic
com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús
de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions
lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions
socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística
incidint en els següents aspectes bàsics:
-Augmentar
el nombre de parlants.
-Augmentar
la freqüència d’ús de la llengua.
-Ocupar
tots els àmbits d’ús de la llengua.
-Unes
normes d’ús favorables a la llengua dominada.
Cada
procés de normalització lingüística genera el seu model
particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del
grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal
vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés
de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.
La
normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica
canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud
favorable cap a l’idioma.
Va
lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia,
democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...
Aquest
procés inclou dos aspectes inseparables: 1- La normativització
(codificació de la llengua) i 2- la intervenció sociopolítica, la
política lingüística.
La
política lingüística és
l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les
llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o
inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les
intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la
història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o
per omissió.
a.-
Liberalisme
o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de
conflicte lingüístic es desenvolupi.
i
b.- Dirigisme
o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per
mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per
frenar-ne els procés de substitució.
La
planificació lingüística
són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una
llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es
considera insatisfactòria. A partir d’ací es plantegen els
objectius que ha d’aconseguir la llengua.
Un
govern pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seua
societat. Llavors parlem de contraplanificació:
el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització
d’aquesta llengua.
Cal
tenir en compte que una política lingüística no serà efectiva si
no hi ha una resposta positiva, un suport de la societat, que és la
que al cap i a la fi cal transformar. En la mesura que la societat
manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir
o no l’èxit de la política lingüística.
Models
i exemples de política lingüística
Hi
ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les
polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el
principi de personalitat.
El
principi de personalitat permet
que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment
de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.
El
principi de territorialitat,
en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua
dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva
totalitat territorial.
Es
pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració, en
mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...
Exemples
Exemples
(Cal
tenir en compte que depenen de legislacions, i que per tant poden
variar segons la ideologia o voluntat dels poders polítics del
moment).
A
Bélgica
un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets
lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa
els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística
ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de
territorialitat. A Suïssa
ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen
d’una sola llengua pròpia).
A
Finlàndia,
en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès
tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el
principi de personalitat.
A
l’estat Espanyol
tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als
castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a
bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es
perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan
obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i
altres només una, l’oficial a tot l’estat.
La
majoria d’estats tenen una política lingüística en què només
es reconeix una sola llengua oficial
i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic:
França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...
Un clar exemple de contraplanificació tenim el de l’actual govern de la Generalitat Valenciana, que actua negant la unitat de la llengua, suprimint convalidacions de titulacions de català, dificultant la tasca d’organitzacions culturals en defensa de la llengua, no promocionant l’ús públic del català, omplint de continguts en castellà la televisió pública, etc. I a més, curiosament, es proclamen defensors del bilingüisme. Segons enquestes de l’any 2004, en deu anys s’ha passat d’un 60% de valencianoparlants a un 50%.
Un clar exemple de contraplanificació tenim el de l’actual govern de la Generalitat Valenciana, que actua negant la unitat de la llengua, suprimint convalidacions de titulacions de català, dificultant la tasca d’organitzacions culturals en defensa de la llengua, no promocionant l’ús públic del català, omplint de continguts en castellà la televisió pública, etc. I a més, curiosament, es proclamen defensors del bilingüisme. Segons enquestes de l’any 2004, en deu anys s’ha passat d’un 60% de valencianoparlants a un 50%.
