dimecres, 7 de novembre de 2012

Ampliació de sociolingüística

Aquests apunts estaran penjats només uns dies al blog.

Monolingüisme, bilingüisme i plurilingüisme
Les comunitats lingüístiques viuen en contacte directe, no aïllades. El coneixement d’altres llengües possibilita la intercomunicació dels pobles. Conèixer una llengua diferent de la pròpia és un fet relativament normal. S’ha de tenir en compte que al món hi ha més de 6.000 llengües i menys de 200 estats. Un incís: els estats també apareixen i desapareixen. Per tant, el més normal és que dins d’un mateix estat convisquin diverses llengües. El monolingüisme estatal és una situació rara. Sovint s’explica que a Europa només Islàndia, Albània o Portugal disposen d’una sola comunitat lingüística. En el cas de Portugal seria dubtós, perquè té zones de parla lleonesa. En canvi a Papua-Nova Guinea es parlen més de 800 llengües. A Espanya, el 40% de la població viu en una comunitat autònoma amb dues llengües oficials.
No hem de confondre monolingüisme estatal amb l’acceptació d’una sola llengua oficial: cas de França, Itàlia, Turquia, EUA, Marroc, Austràlia, Espanya fins no fa gaire temps... Aquests estats apliquen una política de negació o menyspreu de les altres cultures i llengües per tal de refermar la unitat nacional al voltant d’una sèrie de símbols unitaris: una sola llengua, una sola cultura, una sola història...
En una comunitat on conviuen dues o més llengües, sovint es produeix una situació de bilingüisme per part dels que parlen una llengua (de menys prestigi o protecció legal) i de monolingüisme per part dels que parlen l’altra (l’oficial, la de prestigi, la de més cobertura legal...). El concepte de monolingüisme militant que empra algun sociolingüista es refereix al fet que alguns parlants es neguen a aprendre una segona llengua perquè consideren que amb la seua no només en tenen prou, sinó que se’ls ha de garantir el dret a tenir-ne prou. D’aquesta manera arriben a exigir a altres parlants que aprenguin la seua llengua però ells no n’aprenen cap.


El bilingüisme
En principi cal dir que el bilingüisme és un concepte ambigu que s’ha utilitzat sovint pels governants per amagar un procés de substitució lingüística. Les societats no són bilingües, ho són els individus. Un individu pot ser bilingüe, trilingüe... segons el nombre de llengües que domini. De totes formes podem parlar de diferents tipus de bilingüisme: individual, social i territorial.
A- Bilingüisme individual: relacionat amb el poliglotisme. Una persona parla dues llengües (encara que en pot parlar moltes més). N’hi ha de diferents tipus:
Bilingüisme passiu i bilingüisme actiu: el parlant coneix dues llengües però una no l’empra (passiu); o coneix i empra les dues llengües (actiu).
Bilingüisme simètric i asimètric: és simètric si el parlant domina per igual les dues llengües en tots els àmbits d’ús. Si no, és asimètric.
Bilingüisme instrumental: un individu aprèn una llengua per raons laborals o econòmiques.
Bilingüisme integratiu: s’aprèn una llengua per integrar-se dins d’un nou grup (els immigrants).
 


B- Bilingüisme social: es tracta de situacions on el bilingüisme individual afecta col·lectius sencers d’una societat. Si bé és normal que en un mateix estat hi hagi més d’una llengua, no ho és tant que dins d’una mateixa comunitat lingüística hi hagi bilingüisme. Aquest ha estat ocasionat com a conseqüència de guerres, ocupacions colonials, situacions polítiques, econòmiques o socials en què un poble en domina un altre. En aquest cas, els parlants d’una llengua es veuen obligats a conèixer tots una segona mateixa llengua. Aquest cas es coneix com bilingüisme unidireccional, perquè els parlants de l’altra llengua no aprenen la dels primers. Les normes d’ús estableixen quina llengua s’ha d’emprar en cada situació, i la nova llengua apresa ocupa els àmbits d’ús més formals.
El bilingüisme dels pobles no és un fet natural, ja que per a cada societat basta una llengua. Una societat bilingüe manifesta una situació de conflicte, ja que la presència de dues llengües és innecessària: una llengua està ocupant l'espai de l'altra. Una d’elles desapareixerà.
Diferents sociolingüistes, com Aracil i Ninyoles, han denunciat el mite del bilingüisme. Es refereixen al fet que alguns sectors socials promouen la ideologia que hi ha societats intrínsecament bilingües. És curiós d’assenyalar com molts defensors d’aquest bilingüisme són monolingües. Defensen que la situació de bilingüisme és perfecta, que no hi ha problemes, que en tot cas seria un problema "obligar" a tothom a conèixer la llengua en situació de minorització. Neguen l’existència del conflicte afirmant que "tot va bé" quan en realitat la llengua pròpia de la societat està en recessió, en procés de substitució. Els defensors del bilingüisme s’anomenen bilingüistes, i en realitat el que pretenen és manipular la societat per mantenir el conflicte lingüístic (que condueix a la desaparició de la llengua pròpia).


C- Bilingüisme territorial: es dóna quan en un país trobem geogràficament ben delimitades les diferents comunitats lingüístiques. Cadascuna d’elles disposa d’una sola llengua pròpia. És del cas de Bèlgica: el nord parla holandès i el sud francès, la capital és bilingüe, i a més hi ha unes petites regions de parla alemanya. (És curiós comprovar com fins i tot dins l’exèrcit hi ha una secció de parla francesa i una de parla holandesa). Al País Valencià ha existit un bilingüisme territorial històric: la zona de l’interior (més pobra i amb poca població) fou repoblada principalment per aragonesos i sempre ha estat de llengua castellana. També a Suïssa n'hi ha: cada cantó té una llengua pròpia (alemany, francès, italià i romanx o retoromànic, aquest en una situació d’inferioritat oficial).
En conclusió, el concepte de bilingüisme només es pot aplicar amb correcció si ens referim a persones concretes. Si ens referim al conjunt d’una societat, és més adequat parlar de conflicte lingüístic o diglòssia que no de bilingüisme social.
 

La diglòssia
El primer a definir diglòssia fou A. Ferguson (1959): "[...] situació lingüística relativament estable en què, a més dels dialectes d’una llengua, hi ha una varietat superposada molt divergent, molt estandarditzada, emprada en la literatura i l’escola, però que ningú no empra com a llengua de conversa ordinària". Aquesta definició només afecta l’ús d’una única llengua i les seves variants. En aquest cas parlaríem de diglòssia interna.
Anys més tard, Joshua Fishman l’aplica al diferent ús de les llengües en una mateixa comunitat lingüística. Una llengua és emprada per a funcions formals i estàndard; aquesta és la llengua de prestigi anomenada llengua A (alta). L’altra llengua, la pròpia, s’empra en situacions informals i s’anomena llengua B (baixa). En aquest cas parlem de diglòssia externa, per diferenciar-la de la interna.
Fishman nega l’existència de societats bilingües: parla de bilingüisme com a fet individual i de diglòssia quan el bilingüisme afecta tota una comunitat lingüística. Hi ha quatre tipus de situació:
a.- Diglòssia i bilingüisme: en una societat, els membres saben expressar-se en dues llengües i les empren en funcions diferents. Per exemple a Paraguai: la llengua A és el castellà i la B el guaraní.
b.- Diglòssia sense bilingüisme: dins d’una societat una classe social introdueix una llengua que només coneixen els individus d’aquest grup. Per exemple, a Rússia abans de la 1a guerra mundial: l’aristocràcia parlava francès, però la resta del poble només rus.
c.- Bilingüisme sense diglòssia: quan en una societat els individus aprenen una segona llengua per pròpia voluntat. No incideix en els usos lingüístics de la llengua pròpia.
d.- Ni bilingüisme ni diglòssia: seria la situació de comunitats monolingües (els castellans de les regions castellanoparlants, els islandesos, els portuguesos...)
Als Països Catalans va ser Rafael L. Ninyoles qui va introduir el concepte de diglòssia (en el sentit de diglòssia externa). Des de llavors es va deixar de considerar com a bilingüe la comunitat lingüística catalana i es va passar a identificar com a diglòssica.
Però el pas del temps ha fet variar la interpretació dels conceptes. El català ha estat durant el segle XX en una situació diglòssica, però avui no. És llengua oficial i, encara que amb matisos, llengua de prestigi en àmbits formals, encara que potser només a Catalunya, un poc a les Illes Balears. Al País Valencià la situació és especialment greu. Un problema afegit al català és que s’ha intentat convèncer els seus parlants que tenen una segona llengua pròpia: el castellà. Aquesta situació perpetua el problema de conflicte lingüístic.


El conflicte lingüístic i la substitució lingüística
Existeix un conflicte lingüístic quan el contacte de dues llengües origina una situació en la qual dos sistemes lingüístics competeixen entre ells desplaçant parcialment o total un sistema en els diversos àmbits d’ús. Es tracta per tant d’una situació dinàmica i inestable. Sorgeix quan una llengua forastera comença a ocupar els àmbits d’ús d’una altra en el territori propi d’aquesta. Una vegada començat el procés, el desenllaç és la desaparició de la llengua pròpia i la seva substitució per la forastera (ço és, substitució lingüística) o bé el procés contrari: la normalització lingüística.
Allò més normal serà la substitució lingüística, que es desenvolupa en un procés amb diverses etapes.
1a.- Procés de bilingüització: és l’etapa més llarga. Les classes altes, les ciutats més poblades, els joves... són els primers a adoptar la segona llengua. Aquesta comença a ocupar les funcions formals en detriment de la llengua pròpia.
2a.- Procés de monolingüització en la llengua dominant. A poc a poc es va abandonant la llengua dominada (llengua B) i és suplantada per la llengua A (dominadora). Aquesta fase és molt ràpida, atès que tota la societat coneix ja la llengua A. Es presenten diversos problemes:
1.- Autoodi: els que s’han passat a l’altra llengua reneguen del seu origen lingüístic, del qual volen distanciar-se menyspreant-lo.
2.- Mitificació del bilingüisme: es generalitza la falsa creença en la compatibilitat jeràrquica de les dues llengües. En realitat la llengua dominada va reduint els seus àmbits d’ús i la dominant els amplia.
3.- Creació dels prejudicis lingüístics. Són prejudicis socials sense cap base científica manifestats contra una llengua: llengües aspres i dolces, fàcils i difícils, de cultura i primitives, superiors i inferiors... En cap cas es parteix d’apreciacions objectives, més aviat al contrari, de punts de vista subjectius i amb la intenció de menysprear allò diferent. Condicionen la predisposició a utilitzar o aprendre una llengua.
4.- Bilingüisme unidireccional. La llengua dominant ha esdevingut llengua necessària i la dominada ho ha deixat de ser, de manera que hi ha parlants monolingües en llengua A però només n’hi ha de bilingües en llengua B. 

3a.- Per últim, quan el procés s’ha completat, tenim l’abandó absolut de la llengua dominada i l’ús exclusiu de la llengua nova.

 
Un fenomen paral·lel a la substitució lingüística és el de la interposició o mediatització. Es produeix quan la llengua dominant interfereix les relacions entre la comunitat lingüística minoritzada i la resta del món. Llavors parlem de cultures satèl·lit. Exemples: els parlants empren la llengua dominant per traduir una tercera llengua; els immigrants aprenen la llengua dominant per integrar-se i no la llengua pròpia de la comunitat; els préstecs lèxics d’una tercera llengua s’adapten a través de la llengua dominant (la gent diu fútbol i no futbol, èlit i no elit, balonmano i no handbol...).
 
No obstant això, de vegades es produeix una reacció per part dels parlants i s’intenta evitar la desaparició de la llengua pròpia. Es tracta del procés la normalització lingüística.






La normalització lingüística: política lingüística i planificació lingüística. La contraplanificació. Exemples.


La normalització lingüística és un procés de resposta al conflicte lingüístic, un procés de cohesió de la comunitat lingüística. Pretén recuperar els àmbits d’ús i el nombre de parlants de la llengua pròpia per lluitar contra la seva desaparició. 
La normalització implica el reconeixement del conflicte lingüístic com una situació anormal que cal superar canviant les normes d’ús de la comunitat lingüística. S’han de reorganitzar les funcions lingüístiques de les dues llengües per readaptar les funcions socials de la llengua. El seu objectiu és la normalitat lingüística incidint en els següents aspectes bàsics:
-Augmentar el nombre de parlants.
-Augmentar la freqüència d’ús de la llengua.
-Ocupar tots els àmbits d’ús de la llengua.
-Unes normes d’ús favorables a la llengua dominada.
Cada procés de normalització lingüística genera el seu model particular d’acord amb determinats factors socials: la cohesió del grup, la consciència lingüística dels parlants, el marc legal vigent, els moviments sociopolítics. I segons la durada del procés de conflicte lingüístic tindrà major o menor probabilitat d’èxit.
La normalització és sempre una decisió històrica conscient, implica canvis culturals, socials, polítics, i sobretot una actitud favorable cap a l’idioma.
Va lligada a altres processos modernitzadors de la societat: economia, democràcia, ensenyament, mitjans de comunicació...
Aquest procés inclou dos aspectes inseparables: 1- La normativització (codificació de la llengua) i 2- la intervenció sociopolítica, la política lingüística.


La política lingüística és l’activitat que desenvolupa un govern sobre l’ús de les llengües. Aquesta actuació pot ser conscientment exercida o inconscientment provocada. És la gestió del plurilingüisme. Les intervencions dels poders públics sobre les llengües al llarg de la història han estat freqüents. N’hi ha de dos tipus, per acció o per omissió.
a.- Liberalisme o no-intervenció: no s’intervé i es deixa que un procés de conflicte lingüístic es desenvolupi.
i b.- Dirigisme o intervenció: es publiquen decrets, lleis... Poden servir per mantenir l’hegemonia d’una llengua o, pel cantó oposat, per frenar-ne els procés de substitució.
La planificació lingüística són les distintes formes d’intervenció conscient sobre una llengua. Es parteix d’una anàlisi de la situació inicial, que es considera insatisfactòria. A partir d’ací es plantegen els objectius que ha d’aconseguir la llengua.
Un govern pot optar per la substitució de la llengua pròpia de la seua societat. Llavors parlem de contraplanificació: el conjunt de mesures destinades a dificultar la normalització d’aquesta llengua. 
Cal tenir en compte que una política lingüística no serà efectiva si no hi ha una resposta positiva, un suport de la societat, que és la que al cap i a la fi cal transformar. En la mesura que la societat manifesti consciència i lleialtat lingüística, es podrà garantir o no l’èxit de la política lingüística.
 
 
Models i exemples de política lingüística
Hi ha dos models teòrics en les fórmules legislatives de les polítiques lingüístiques: el principi de territorialitat i el principi de personalitat.
El principi de personalitat permet que un individu disposi dels seus drets lingüístics independentment de la zona de l’estat plurilingüe on es trobi.
El principi de territorialitat, en canvi, només concedeix els beneficis públics d’una llengua dins d’una zona ben delimitada d’un estat, però no en la seva totalitat territorial.
Es pot actuar en diferents àmbits: en Educació, en Administració, en mitjans de comunicació, en serveis, en cines, etiquetatge...
Exemples
(Cal tenir en compte que depenen de legislacions, i que per tant poden variar segons la ideologia o voluntat dels poders polítics del moment).
A Bélgica un belga de parla francesa té garantits tots els seus drets lingüístics a la zona sud del país, i un belga de parla holandesa els té en la zona nord. Si un ciutadatà canvia de zona lingüística ja no disposa dels seus drets lingüístics. Impera el principi de territorialitat. A Suïssa ocorre el mateix en cadascun dels cantons o regions (que disposen d’una sola llengua pròpia).
A Finlàndia, en canvi, tots els parlants de suec (només un 10% aprox.) i de finès tenen els seus drets lingüístics garantits a tot el país. És el principi de personalitat.
A l’estat Espanyol tenim un model mixt, s’hi combinen els dos: per als castellanoparlants hi ha el principi de personalitat, però per a bascs, gallecs i catalans el de territorialitat, de manera que es perpetua el conflicte lingüístic, ja que uns ciutadans estan obligats a conèixer dues llengües (la pròpia i la castellana) i altres només una, l’oficial a tot l’estat.
La majoria d’estats tenen una política lingüística en què només es reconeix una sola llengua oficial i els ciutadans que en parlen una altra no tenen cap dret lingüístic: França, Itàlia, EUA, Grècia, Rússia, Marroc, Turquia...

Un clar exemple de
contraplanificació tenim el de l’actual govern de la Generalitat Valenciana, que actua negant la unitat de la llengua, suprimint convalidacions de titulacions de català, dificultant la tasca d’organitzacions culturals en defensa de la llengua, no promocionant l’ús públic del català, omplint de continguts en castellà la televisió pública, etc. I a més, curiosament, es proclamen defensors del bilingüisme. Segons enquestes de l’any 2004, en deu anys s’ha passat d’un 60% de valencianoparlants a un 50%.

Cap comentari:

Publica un comentari